Álvarez Arenas, i el president de la Diputació de Barcelona, Josep M. Milà i Camps, comte de Montseny. 19 de maig de 1939 (Brangulí, Arxiu Nacional de Catalunya) Tres joves fent guàrdia davant d’un improvisat altar aixecat a la plaça de Vilassar de Dalt. Any 1939 (Camil Villà, Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt) Des del primer moment, les autoritats franquistes van dedicar-se a honorar i recordar els seus morts durant la guerra. Col·locació de la primera pedra del monument als “Caiguts” a la plaça de Sant Eudald de Ripoll, el qual no arribaria a erigir-se. Març de 1939 (E. Graells, Arxiu Comarcal del Ripollès) Comitiva encarregada de traslladar a Madrid les restes del fundador de Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, pel seu pas per la província de Tarragona. Any 1940 (Ajuntament de Tarragona. Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu. Autor desconegut) Inauguració d’una placa en honor a José Antonio Primo de Rivera a Reus. Sense data (Antoni Martra Nolla, Fons Antoni Martra Solé, Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus) 32 33 Un nou món laboral per a un nou règim L’autarquia va ser una opció volun- tària del règim franquista. Era una peça més del seu projecte polític totalitari a partir del qual s’aspirava a la independència econòmica, se sublimava l’aïllament i es descon- fiava tant de l’economia liberal com de qualsevol influència exterior. Es donava continuïtat a l’economia de guerra que es venia aplicant a la zona franquista des de 1936, l’intervencio- nisme del govern era present en tots els aspectes de l’activitat econòmica i el resultat final va ser desastrós –fins al 1950, no es va recuperar el nivell de producció industrial de 1930. Tot i així, el món empresarial va ser el gran beneficiari de la nova legis- lació laboral i del control policial que el franquisme imposà sobre l’obrerisme. La derogació de la pràc- tica totalitat de la legislació social, econòmica, agrària i laica republi- cana va suposar la total eliminació dels instruments de defensa i pres- sió que tenien els treballadors per millorar les seves condicions labo- rals (sindicats obrers, vagues, etc.). Enquadrats en «sindicats verticals» que integraven tant treballadors com tècnics i patrons, i que estaven supeditats al partit únic i a l’admi- nistració, els treballadors veien que el nou sistema polític suposava el reforçament de la propietat privada i dels drets dels empresaris, els quals gaudirien d’avantatges econòmics i socials a canvi de renunciar a instru- ments polítics autònoms. El general Franco, acompanyat per l’empresari Manel Gorina i l’alcalde de Sabadell, Josep M. Marcet Coll, entre altres autoritats, passejant entre els telers de la fàbrica Gorina. 27 de gener de 1942 (Carlos Pérez de Rozas, Arxiu Històric de Sabadell) L’industrial Manel Gorina Rodríguez mostrant al general Franco el procés de transformació de la llana en la indústria tèxtil. Sabadell, 27 de gener de 1942 (Josep M. Pérez Molinos, Arxiu Històric de Sabadell) Interior de les naus de la fàbrica Manel Gorina decorades amb una pancarta “Viva Franco, arriba España” amb motiu de la visita del general Franco a Sabadell el 27 de gener de 1942. (Carlos Pérez de Rozas, Arxiu Històric de Sabadell) 34 35 La cultura de la dictadura «¡Habla el idioma del Imperio!» o «¡Habla como Franco!» eren les con- signes habituals que es publicaven als mitjans. El català era considerat un simple dialecte que s’havia de suprimir de l’espai públic. Al llarg de 1939, foren nombroses les normati- ves publicades que volien desterrar el català de l’ensenyament, de l’ad- ministració pública, de la retolació al carrer, etc. La normalitat cultural va haver de refugiar-se a l’exili, que va fer un destacable esforç per preser- var i difondre la llengua i la cultura catalana al llarg de tota la dictadu- ra. La política repressiva del règim no s’aplicava solament al catalanis- me polític, sinó a la catalanitat, a la identitat –alguns historiadors ho han qualificat d’intent de «genoci- di cultural». La prohibició d’utilitzar el català en publicacions, revistes, ràdio i cine va ser absoluta, i com a conseqüència van desaparèixer cen- tenars de publicacions periòdiques i es va procedir a la destrucció de tot el teixit associatiu que havia consti- tuït un element bàsic de la catalani- tat i del republicanisme popular. La proposta cultural oficial de la dic- tadura es basava en la barreja del vell antiliberalisme catòlic i el nou feixisme. La major part de la inte- l·lectualitat catalana, compromesa amb la causa republicana, o bé va marxar a l’exili o bé va ser depura- da. La depuració va ser massiva a totes les administracions de l’Estat, i amb especial acarnissament en el món de l’ensenyament i l’educació (un de cada quatre mestres va re- bre algun tipus de sanció), així com altres professions com ara metges, periodistes, arquitectes i advocats, entre d’altres. Es desmuntaren les reformes educatives republicanes (coeducació, laïcitat a les aules, pe- dagogia moderna) i s’accentuà la desigualtat en endurir-se les condi- cions d’accés (fins al 1951 no es va arribar al nivell d’escolarització de preguera del 66%). Els falangistes locals van intentar fer una barreja entre l’ideari franquista i la tradició folklòrica vilatana. A l’esquerra, es veu l’alcalde de Vilafranca del Penedès, Joan Francesch, el primer per l’esquerra i ballant sardanes. Sense data (Fons Històric de Vilafranca del Penedès– Vinseum, Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès) Diada castellera de Santa Tecla a la plaça de la Font de Tarragona. A la façana de l’Ajuntament, s’hi llegeix “Arriba España” i al balcó, “Franco, Franco” (Ajuntament de Tarragona. Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu. Cine Foto Vallvé) L’escola va ser un dels instruments que va utilitzar la dictadura per imposar la seva ideologia. Nenes al pati d’una escola, vestides amb l’uniforme i fent la salutació feixista (Ajuntament de Tarragona. Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu. Cine Foto Vallvé) Ban preparat per a l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona en català. Va ser exposat al matí pels carrers del barri de Gràcia i retirat aquella mateixa tarda (Biblioteca del Pavelló de la República-CRAI. Universitat de Barcelona) Jornada castellera a Valls davant la falangista Casa Sindical Comarcal. (Agustí Gurí, Arxiu Municipal de Valls) 36 37 VE NÇ UT S La repressió Des del 28 de juliol de 1936, quan la Junta militar de Burgos decretà l’estat de guerra, tots els delictes civils i mi- litars foren competència de la justícia militar, una justícia sense cap tipus de garantia per a l’encausat. Tot i que molta gent va poder fugir per la fron- tera amb França, prop de 4.000 per- sones foren executades a Catalunya entre 1939 i 1953, i especialment sag- nants van ser els mesos de maig, juny i juliol de 1939, període en què s’afu- sellà un miler de presos. Les aproxima- dament 1.000 persones afusellades a Lleida van ser executades al cementiri i enterrades a una fossa comuna; el mateix va passar amb les 519 de Giro- na. A Tarragona, en van ser afusellades 703 a la muntanya de l’Oliva i enterra- des a la fossa comuna del cementiri. I a Barcelona, la majoria dels 1.717 exe- cutats van ser afusellats al Camp de la Bota i enterrats al fossar de la pedrera del cementiri de Montjuïc. L’any 1940, després d’haver estat de- tingut per la Policia Militar Alemanya de Hitler a petició del règim franquista i d’haver estat extradit (il•legalment) per les autoritats franceses, el pre- sident de la Generalitat de Catalun- ya, Lluís Companys, va ser executat al Castell de Montjuïc com a con- seqüència d’un consell de guerra su- maríssim. Les autoritats rebels promulgaren la Ley de Responsabilidades Políticas, una llei de caràcter retroactiu que considerava delicte qualsevol tipus de suport a la República des d’octubre de 1934. Les seves penes eren fona- mentalment econòmiques i compor- taven confiscacions de béns. Mentre es fomentaven les delacions i denún- cies anònimes, el nou Estat repressor continuà bastint-se amb noves lleis (com la Ley de represión de la maso- nería y el comunismo de 1940, entre d’altres) al llarg de tota la dictadura que, més enllà de la repressió física per causes polítiques, coartaren la vida social i cultural buscant el càstig, l’atemoriment, l’exclusió i el despres- tigi social dels vençuts. La repressió indiscriminada “En acabar la guerra [...] el meu pare va ser detingut. No havia fet res, però va estar tretze mesos a la presó Model. En aquells moments deien “aquest és rojo? Doncs au, a la presó; després ja en parlarem”. Quan va ser jutjat, el jutge li va dir “I vostè per què està aquí?”. I el meu pare: “I jo què sé”. Jo no vaig anar [a la guerra] voluntari, m’hi van portar”. Una de les acusacions que pesaven sobre ell és que suposadament havia presumit que era amic d’un ministre de la República, Álvarez del Vayo. El meu pare li va dir al jutge: “Jo a aquest senyor no el conec de res però, suposant que el conegués, què? és un delicte?”. I el van deixar anar [...]” Agraïment dels exiliats al president mexicà Cárdenas: “Los que suscriben, republicanos españoles llegados a tierra mexicana, nos dirigimos a Ud. para expresarle nuestra más emocionado reconocimiento por su actitud de ayuda al pue- blo español […] y de solidaridad para con los que en la emi- gración sufrimos los duros zarpazos de la emigración” Arribada al camp de concentració de Reus el 1939: “A l’entrada del camp hi havia una avinguda... alguna palme- ra... jardins... al fons el pavelló dels caps del camp de concen- tració [...] Per les finestres començaren a aparèixer rostres, em vaig fitxar que alguns portaven el cap rapat, estaven secs amb la cara seca, els ulls desorbitats i em vaig preguntar si aquells individus eren malalts que encara es trobaven inter- nats. Després vaig saber que eren presoners com jo, però que portaven empresonats molts dies. Aquell espectacle em va horroritzar, però encara em va esfereir més quan em posaren entre ells”. La gana: “Per un dia que mengessin carn, quatre que no. Jo me’n re- cordo una amiga meva, que un dia vam anar a casa d'ella, i menjaven uns “cargolinets” que és fan als herbes, petits així, que allò no hi ha cap de bestiar. I em va quedar marcat. Allò era el dinar d'aquella casa, nosaltres dintre de tot anàvem ti- rant. És clar, tampoc menjaves menús especials cada dia, però la meva mare com era una bona cuinera, de no cap de bestiar et feia un dinar més”. 38 39 Familiars de presos al pati de la presó de Figueres el dia de la Mercè. 1942 (Família Paronella, Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme) Per aconseguir la llibertat condicional, els presos i preses havien de sol·licitar-ho a un tribunal que estudiava el seu cas. Aquest tribunal estava format per un funcionari de presons, un representant de l’Església i un militar. Imatge d’una presa davant la Junta de llibertat vigilada. 3 d’abril de 1944 (Pérez de Rozas, Arxiu Fotogràfic de Barcelona) Per ajudar els presos que vivien en unes condicions terribles, els seus parents es mobilitzaven per fer-los arribar qualsevol ajuda. Visites esperant a la porta de la presó provincial de Girona a Salt. Any 1944 (Família Alabau, Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme) 41 Grup de presos assistint a un acte religiós a la presó de Figueres. Sense data (Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà) Els presos que eren condemnats a diverses penes de presó podien commutar part de la seva condemna realitzant treballs forçats. Destacament penal de Vilanova de la Barca. Sense data (Fons Oficina Comarcal de Lleida de la D.G. de Regiones Devastadas, Arxiu Històric de Lleida) Pati del castell de Montjuïc de Barcelona amb presoners de guerra republicans en formació per entrar dins el recinte. Any 1939 (Biblioteca del Pavelló de la República-CRAI. Universitat de Barcelona) 42 43 Documents del judici sumaríssim que va patir el president Lluís Companys l’octubre de 1940. Com a conseqüència d’aquest procediment seria afusellat al Castell de Montjuïc el 15 d’octubre de 1940. (Memorial Democràtic) 44 45 Desaparicions durant la guerra i dictadura i fosses comunes Milers de soldats republicans mai no tornaren a casa. Molts d’ells moriren o desaparegueren en combat, en diferents fronts de guerra, i van ser enterrats en molts casos de manera anònima en fosses comunes. La des- aparició d’aquests joves va suposar un drama familiar sense precedents. A la incertesa de no saber què havia passat amb els seus éssers estimats, se li afegia que la dictadura franquista ni tan sols permetia en molts casos la inscripció d’aquests homes en el re- gistre civil. En els casos que les persones afecta- des haguessin estat afusellades des- prés d’un consell de guerra, les seves restes eren inhumades en les fosses comunes dels cementiris de les qua- tre capitals de província catalanes. En cap cas les autoritats franquistes no informaven els familiars del destí final dels seus parents. Per contra, la dictadura sí que es va encarregar de localitzar, exhumar i dignificar les víctimes de la violència revolucionària dels primers mesos de guerra, amb actes públics de pro- paganda. El règim franquista es va apoderar de totes aquestes víctimes, al marge, en diversos casos, de les pròpies famílies. Tots ells es converti- ren en «Caídos por Dios y por España». Enterrament de les víctimes assassinades durant la guerra a la rereguarda republicana a la Bisbal d’Empordà. Any 1940 (Col. Jordi Frigola i Arpa, Arxiu Comarcal del Baix Empordà) No seria fins molts anys després de la mort del dictador que es començaren a obrir les fosses dels desapareguts republicans durant la guerra i posterior dictadura fran- quista. Imatge de la fossa de Gurb (Osona) exhumada per la Generalitat de Catalunya l’any 2008. (Memorial Democràtic) Exhumació i exèquies dels morts de la Guerra Civil a Orriols. Any 1939 (Col. Ajuntament de Girona, Arxiu Històric de Girona) Mapa de les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya Capella ardent establerta a l’Església de Sant Pere de Galligants que acollí el centenar de fèretres de les víctimes de la Guerra Civil, morts majoritàriament pels comitès revolucionaris de Salt i Orriols. Any 1939 (Fons Joaquim Nadal, Arxiu Històric de Girona) 46 47 Presons i camps de concentració La dictadura franquista es va caracte- ritzar, per sobre de tot, per la terrible repressió que va portar a terme. Per poder realitzar aquesta repressió, el règim va utilitzar diversos centres de reclusió que es repartiren per tot Catalunya. Entre aquests centres, cal destacar: els camps de concentració, que acolliren presoners de guerra; els batallons de treballs forçats, que uti- litzaren presoners de guerra per fer treballs de tot tipus, especialment de construcció i reconstrucció, i les pre- sons, que acolliren desenes de milers d’homes i dones. En aquest cas, els presos i les preses restaven privats de llibertats durant un temps determi- nat després d’haver patit un consell de guerra i d’haver estat condemnats a diferents penes de presó. En alguns casos, part d’aquestes condemnes es podien redimir per treballs diversos que es podien fer tant a dins com a fora de les presons. Entre aquestes feines, cal destacar els treballs que milers de republicans van fer al Valle de los Caídos, símbol concebut per exalçar el Caudillo, la victòria i una part de les víctimes de la guerra. Totes aquestes tipologies de repres- sió es van caracteritzar per les terri- bles condicions de vida que van ha- ver de patir aquells homes i dones. La gana, la manca d’higiene, les malal- ties i els maltractaments estigueren en tot moment presents. Panoràmica dels presos republicans passejant pel patí del Castell de Sant Ferran de Figueres. Durant la postguerra, el castell va ser utilitzat com a presó. Any 1940 (Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà) Llista de presoners de guerra del camp de concentració de Lleida. Aquestes llistes servien per controlar els presoners que entraven i sortien d’aquests indrets de pri- vació de llibertat (Biblioteca del Pavelló de la República-CRAI. Universitat de Barcelona) Els treballs forçats que havien de fer els presos eren de diversa tipologia. En molts casos van ser destinats a feines de reparació de danys de guerra. Presoners construint el pont i la carretera de Llers. Sense data (Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà) Fitxa amb les dades d’un presoner de guerra internat al camp de concentració de la plaça de braus de Santander (Biblioteca del Pavelló de la República-CRAI. Universitat de Barcelona) Presó de Pilats de Tarragona (Ajuntament de Tarragona. Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu. Piñol) 48 49 Presó de dones de les Corts de Barcelona. Les dones foren doblement represaliades per la dictadura, per la seva condició de dona i per la seva defensa de la legalitat republicana. Els ordes religiosos femenins regien el centres penitenciaris per a dones, com era el cas de les oblates de Tarragona o les adoratrius de Girona. Sense data (Bonaventura Batlle i Piera, Arxiu Municipal del Districte de les Corts) Per commutar les penes els presos ho podien fer a través de diverses tipologies de treballs forçats: colònies penitenciàries, destacaments penals i els tallers penitenciaris. Destacament penal de Vilanova de la Barca. Sense data (Fons Oficina Comarcal de Lleida de la D.G. de Regiones Devastadas, Arxiu Històric de Lleida) Imatge de l’interior de la presó Model de Barcelona durant la celebració de la missa del dia de la Mercè. 24 de setembre de 1944 (Pérez de Rozas, Arxiu Fotogràfic de Barcelona) Columna de presoners republicans internats al camp de concentració de la caserna de Reus, destinats a fer treballs forçats a la plaça del Mercadal. Sense data (Antoni Martra Nolla, Fons Antoni Martra Solé, Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus) Presó provincial de Lleida. Sense data (Fons Porta, Institut d’Estudis Ilerdencs) Mapa dels camps de concentració i presons franquistes a Espanya a partir de les dades obtingudes de l’Arxiu d’Expresos Polítics de la Generalitat de Catalunya (Memorial Democràtic). 50 51 Gana La gana va ser un fet habitual a l’Es- panya franquista, ja que la producció agrícola no va retornar a les xifres de 1935 fins a la collita de 1957-58. Així, es pot entendre que fins al 1952 l’Es- tat no suprimís el racionament dels queviures de primera necessitat. El menjar de la gent era a base de pa i alguna altra cosa, ja que els aliments bàsics eren escassos. Amb els pro- ductes que es venien a través de les cartilles de racionament, no es podia viure, no n’hi havia prou per alimen- tar-se, per la qual cosa la població –que s’ho podia permetre– estava abocada a acudir al mercat negre. Espanya va convertir-se en un gran mercat negre fins al 1953-54 gràcies a la tolerància i la complicitat de moltes autoritats. Però no solament hi havia mercat negre de queviures, sinó tam- bé de matèries primeres i de produc- tes semielaborats i manufacturats. L’estraperlo, com s’anomenava la venda de productes al marge dels canals legals establerts pel règim, també va esdevenir un fet usual. Els que podien fer-ho compraven gran quantitat de gènere a preus per so- bre de l’oficial. Aquests acaparadors revenien els productes a preus pro- hibitius a una minoria que s’ho po- dia permetre. Les fortunes que van amassar-se com a conseqüència de l’estraperlo van ser abundants. Els casos més forts de corrupció van provenir de persones que tenien càrrecs oficials o dels mateixos ser- veis que ho havien de controlar. L’estraperlo va generar uns beneficis econòmics considerables i la forma- ció del grup social dels «nous rics». La subalimentació, el fred i la insalu- britat van provocar una notable dis- minució de les defenses físiques de gran part de la població i dels treba- lladors, i els va fer més vulnerables a malalties que, teòricament, ja havien estat eradicades, com ara la tubercu- losi, el tifus o el còlera, la qual cosa va provocar un augment de la mor- talitat entre la població més feble. La cua de la sopa. La manca de molts productes de primera necessitat durant els anys de la postguerra provocaren cues constants en botigues per poder-los adquirir. Sense data (Arxiu Municipal d’Esparraguera) Els menjadors infantils de Calella, que atenien nens i nenes orfes o famílies molt necessitades, es posaren en marxa a partir de 1939 sota la direcció de l’Auxilio Social (Arxiu Històric Municipal de Calella) Tauler amb detall del racionament de productes de la botiga de comestibles de Can Pepet de la Riera de Mataró. Any 1939 (Fons família Clariana Coll, Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró) 52 53 Les cartilles de racionament, emeses pel Ministeri d’Indústria i Comerç, van funcionar fins a l’any 1952, tretze anys després d’haver finalitzat la Guerra Civil (Biblioteca del Pavelló de la República-CRAI. Universitat de Barcelona) Menjador de l’Auxilio Social de Tarragona amb la presència de les autoritats locals. Sense data (Ajuntament de Tarragona. Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu. Cine Foto Vallvé) La pobresa i la manca d’aliments obligaren les noves autoritats franquistes a realitzar diverses actuacions de beneficència. Cuina menjador de l’Auxilio Social de Mataró. Any 1940 (Arxiu d’imatges, Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró) 54 55 ES PE RA NC ES EN FR ON TA DE S La II Guerra Mundial Mesos després de la victòria de l’exèr- cit franquista, el setembre de 1939 esclatava la II Guerra Mundial. Davant l’inici del nou conflicte mundial, el rè- gim del general Franco es va decantar per mantenir-se neutral, tot i les sim- paties evidents que el règim tenia cap a les potències de l’eix nazi-feixista. El juny de 1940, la ràpida victòria dels nazis sobre França i l’ocupació del país semblava clarificar l’evolució de la guerra. Davant d’aquesta situació, la dictadura franquista, conscient que la victòria del nazisme era propera, va decidir canviar el seu estatus per passar de la neutralitat a la no bel·li- gerància. Amb aquesta nova situació, es donava suport diplomàtic i econò- mic a les potències feixistes, sense intervenir de manera directa en el conflicte. Tot i així, Espanya va nego- ciar entrar-hi obertament a canvi de territoris colonials francesos a l’Àfrica, però no ho va aconseguir. Després d’entrevistar-se amb Hitler i Mussolini, el general Franco no va entrar en la guerra, tot i que sí que va participar de l’esforç bèl·lic de l’Eix mi- tjançant el subministrament de mate- rials estratègics a Alemanya, aliments, col·laboració amb l’espionatge, etc. i de l’enviament de voluntaris al front soviètic, els quals serien coneguts com la División Azul. Des de l’octubre de 1943, quan l’evolució de la guerra va començar a ser desfavorable per l’Alemanya nazi, els aliats comença- ren a pressionar el govern franquista perquè retirés el suport econòmic i humà que estava donant a les po- tències de l’Eix. D’aquesta manera, Espanya tornava a l’estatus de «neu- tralitat» estricta. Amb la derrota definitiva del nazisme i el feixisme el 1945, el franquisme quedaria aïllat durant uns anys fins que l’inici de la Guerra Freda el resca- taria d’aquest aïllament. Visita a Sabadell de Louise Michel, cap de les Joventuts Femenines Hitlerianes. 8 de maig de 1941 (Arxiu Històric de Sabadell) Durant els anys de postguerra, els contactes entre l’Alemanya nazi i l’Espanya franquista van ser constants. Arribada a Barcelona del cap de les SS alemanyes, Heinrich Himmler, que va ser rebut pel capità general de Catalunya, Luis Orgaz, entre altres autoritats. 23 d’octubre de 1940 (Brangulí, Arxiu Nacional de Catalunya) 56 57 Arribada de les autoritats de la Falange Española i les Joventuts Hitlerianes a l’Ajuntament de Terrassa. Actes amb motiu del partit d’hoquei entre la Secció Femenina del Frente de Juventudes i les Juventudes Hitlerianes d’Alemanya al camp del C.D. Tarrasa. 7 de juny de 1942 (Arxiu Històric de Sabadell) El cap del partit nazi a Espanya, Hans Thomsen; el governador civil de Barcelona, Antonio Correa Véglisson, i l’alcalde de Sabadell, Josep M. Marcet, passejant pels carrers de Sabadell. 14 d’abril de 1941 (Josep M. Pérez Molinos, Arxiu Històric de Sabadell) El setembre de 1939 es va organitzar al parc Dalmau de Calella el Campamento Internacional Gibraltar, organitzat per la Delegación Nacional de Organización Juvenil. El campament va dur un munt de nois a Calella i va tenir la participació de falangistes i alemanys de les Joventuts Hitlerianes. Entre les activitats destacaren les marxes, la instrucció militar i les guàrdies als Caiguts (Arxiu Històric Municipal de Calella) Les relacions entre la Itàlia feixista de Mussolini i l’Espanya de Franco van continuar sent fluides un cop acabada la guerra. Visita a Tarragona del ministre d’Afers Estrangers italià, el comte Ciano (Ajuntament de Tarragona. Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu. Autor desconegut) La División Azul va ser l’exèrcit franquista que l’Espanya de Franco va enviar a lluitar al costat dels exèrcits nazis contra l’URSS. Sol- dats calellencs, voluntaris de la División Azul, durant una celebració. Sense data (Arxiu Històric Municipal de Calella) El Maquis fou un moviment de guerrilles antifranquistes que tingué lloc en diversos punts de l’Estat espanyol. El setembre de 1944 un grup de maquis, que havien participat en l’alliberament de França de l’ocupació nazi, intentaren, sense èxit, envair la Vall d’Aran amb la fi de provocar una intervenció aliada a Espanya que acabés amb el règim franquista. Vista general d’un grup de guerrillers maquis a la Vall d’Aran el 1944. (Fototeca) 58 59 Comissariat, projecte expositiu, documentació i coordinació: Memorial Democràtic Documentalista: Elisenda Barbé Pou Correcció i traducció dels textos L’Apòstrof, sccl. Disseny de l’exposició Creactitud Producció de l’exposició Ferran Sarri Documentació i fonts Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès Arxiu Comarcal de l’Anoia Arxiu Comarcal del Bages Arxiu Comarcal del Baix Empordà Arxiu Comarcal del Baix Llobregat Arxiu Comarcal del Baix Penedès Arxiu Comarcal de la Garrotxa Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany Arxiu Comarcal del Ripollès Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals Arxiu Fotogràfic de Barcelona Arxiu Històric de l’Escala Arxiu Històric de Girona Arxiu Històric de Sabadell Arxiu Històric de Tarragona Arxiu Històric de Lleida Arxiu Històric Municipal de Calella Arxiu Municipal del Districte de les Corts Arxiu Municipal d’Esparreguera Arxiu Municipal de Valls Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt Arxiu Nacional de Catalunya Arxiu de Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme Arxiu Particular Francesc Villegas Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial Democràtic Memoteca del Memorial Democràtic Biblioteca del Pavelló de la República-CRAI (Universitat de Barcelona). Centre d’Imatge Mas Iglesias de Reus Centre de la Imatge de la Diputació de Girona Fototeca de Catalunya Institut d’Estudis Ilerdencs Fundació Mauri-La Garriga Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró Museu Comarcal de l’Alt Urgell Museu de Badalona Filmoteca de Catalunya (Filmoteca Española) Movietone Records Filmoteca Española- Departamento Nacional de Cinematografía Gaumont Pathé Archives Filmoteca Española- NODO Institut National de l’Audiovisuel LUCE-Cinecittà Agraïments Sra. Maria Concepció Llacuna Col·laboració Arxiu Històric de Tarragona Arxiu Històric Municipal de Calella Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró © dels textos, Memorial Democràtic. Departament de Governació i Relacions Institucionals. Generalitat de Catalunya. © de les imatges, els titulars que han cedit els seus drets en favor del Memorial Democràtic per a aquesta exposició. 60 Memorial Democràtic Carrer Preu de la Creu, 4 08001 Barcelona Tl. 93 634 73 70 memorialdemocratic.gencat.cat Dipòsit legal: B 3716-2015