federicamontseny Míting de CNT-FAI i PSUC-UGT, per a donar a conèixer el pacte de cooperació de les esmentades organitzacions, amb la intervenció de Rodríguez Vázquez, “Marianín”. Plaça de toros Monumental de Barcelona (25 d’octubre, 1936). (Foto: Brangulí, Arxiu Nacional de Catalunya) 1 9 0 5 - 1 9 9 4  Generalitat de Catalunya Institut Català de les Dones  Fotografíes: Pilar Aimerich, Pepe Encinas, Arxiu Antonina Rodrigo, Arxiu Maria Batet, Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya Producció: Institut Català de les Dones. Octubre de 2005 Disseny: Estudi Villuendas + Gomez federicamontseny n el centenari del naixement de Federica Montseny, l’Institut Català de les Dones ha volgut retre-li un homenatge amb les imatges i textos d’aquesta exposició, els quals són només una pinzellada de la vida d’una dona capdavantera de la lluita social i ferma defensora dels drets de les dones. Federica Montseny volia ser, essencialment, escriptora, però la lluita política es va imposar i va marcar la seva existència. Des de la seva posició de política i sindicalista, a través dels seus articles i novel·les, va qüestionar el model patriarcal, que encara avui restringeix les llibertats de les dones, i va dedicar la seva vida a la recerca d’una autonomia individual per a ella i per a totes les seves contemporànies. Amb el seu caràcter lluitador va aconseguir destacar com a dirigent dins d’un moviment, l’anarquista, que com tots els altres durant aquells anys, no havia promocionat les dones entre les seves files. La seva trajectòria, avançada per al seu temps, la portà a convertir-se en la primera dona ministra de l’Estat espanyol, i també va ser la primera a Europa que ocupà una cartera ministerial. Aquest fet va significar una ruptura i un important pas endavant, en fer realitat l’accés d’una dona a un càrrec fins llavors –i de fet, durant moltes dècades posteriors– negat a les dones. Marta Selva Masoliver Presidenta de l’Institut Català de les Dones E Itinerari de la seva vida federicamontseny Míting al festival de cloenda de la “Setmana de la Solidaritat de Catalunya amb Madrid” (7 de març, 1937). Plaça de toros Monumental de Barcelona (Foto: Brangulí, Arxiu Nacional de Catalunya). nguany es compleix el centenari del naixement de Federica Montseny, una de les icones femenines del segle XX. Se la recorda gairebé sempre amb el clixé de ministra de Sanitat i Assistència Social, la primera dona que es responsabilitzava d’una cartera ministerial a l’Estat, el novembre de 1936. Però cal remarcar-ne les facetes culturals i socials: escriptora, periodista, oradora, lluitadora obrerista i militant, formada en la més exigent de les escoles: la racionalista. Tanmateix, aquest personatge de fondes arrels catalanes va néixer a Madrid el 12 de febrer de 1905. Ara, més que per aquesta vinculació circumstancial –causada pel des- terrament dels seus pares, els mítics anarquistes intel·lectuals catalans Teresa Mañé, Soledad Gustavo, i Joan Montseny, Federico Urales, arran del procés de Montjuïc del 1898–, Federica Montseny pertany a Madrid com una de les defensores de la ciutat en les tràgiques i glorioses jornades de novembre de 1936, juntament amb el poble madrileny, essent ja ministra de Sanitat, quan el Govern de la República s’havia traslladat a València. El 1914 la família Montseny-Mañé retorna a Catalunya, a Cerdanyola. Federica no va anar a l’escola. La mare, pedagoga de moral rousseauniana i una de les capda- vanteres del feminisme llibertari a Espanya, serà la seva mestra i orientadora. A 18 anys assisteix a una escola d’idiomes i a uns cursos de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. Les seves aptituds literàries es revelen de seguida. El 1917 apareix la primera narració a La Novela Roja, on es posa al costat dels oprimits i s’enfronta al capitalisme. L’activitat editorial dels pares fa que el periodisme esdevingui consubstancial a la vida de la jove Federica, i hi conviurà pràcticament fins al final dels seus dies. Com a militant teòrica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) participa activament en les tasques de propaganda anarcosindicalista als diaris Solidaridad Obrera, Nueva Senda i Tierra. El 1923 reprèn amb els pares la segona època de la Revista Blanca, que havia estat creada a Madrid (1898-1905). El 1924 començà a publicar novel·les curtes que apareixien a la col·lecció La Novela Ideal. A La Victoria (1925) plantejava el pro- blema de la llibertat de la dona, i en la segona part, El hijo de Clara (1927), renunciava a l’home, però no pas al fill. Totes dues van ser objecte de polèmiques enceses per les tesis revolucionàries que hi tractava. La indomable, >> E << obra de clares connotacions autobiogràfiques, apareix el 1928. Una de les facetes seves més important va ser la d’oradora de verb càlid i vibrant, en ateneus obrers, sindicats i gires arreu d’Espanya. Amb eloqüència, exaltava els valors del proletariat i la rebel·lia davant la injustícia. Des dels primers dies de la revolta militar del 18 de juliol de 1936, Federica Montseny va desplegar una activitat que no decauria fins al final de la guerra. El 21 de juliol ingressa a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on ocupa càrrecs de responsabilitat. El novembre de 1936 passa a ser la primera dona ministra de l’Estat espanyol, amb la cartera de Sanitat. Des del seu càrrec impulsa un seguit de reformes revolucionàries com ara els centres de lluita antivenèria, els alliberadors de prostitució, una llei sobre el “dret a la interrupció artificial de l’embaràs”. Va crear escoles de puericultura, cases de solidaritat, cases de cecs, llars infantils... Amb la derrota a la guerra, Federica Montseny viu amb els seus la tràgica entrada a França, com uns exiliats més. El 5 de febrer la gran Teresa Mañé moria tota sola en un hospital de Perpinyà. Quan passen la frontera el pare de Federica i el seu company, Germinal Esgleas, són empresonats. El començament de la Segona Guerra Mundial (setembre de 1939), la inicial derrota dels exèrcits aliats (juny de 1940) i l’ocupació del territori francès (1940-1944) pels alemanys agreuja l’existència dels refugiats espanyols. Penja contra Federica Montseny una condemna d’extradició a Espanya. Quan l’exministra es presenta davant el tribunal del Govern col·laboracionista de Vichy, però, és una dona de 37 anys que espera la tercera filla. Aquesta circumstància la salva, en quedar emparada per una llei francesa del Consell d’Assistència Social de Presons, que afavoria les detingudes embarassades. Després d’estades breus en diverses presons franceses, tornarà al costat dels seus, de terrada en un llogaret del centre de França. Federica Montseny va viure l’últim tram de la llarga vida d’exili a Tolosa de Llenguadoc, on té un carrer dedicat. La bibliografia seva és important, tant en el camp periodístic com en el de la narrativa testimonial. A Espanya, a partir de 1976, les seves conferències i mítings van tornar a ser multitudinaris. La clarividència i la força d’exposició captivava i impressionava els auditoris de totes les tendències. Va ser un dels caps més coneguts de l’anarquisme espanyol, dirigent de la CNT i directora de CNT (més endavant, Espoir), portaveu de la Confederació Nacional del Treball en l’exili. Va morir el 14 de gener de 1994, modestament, tal com havia viscut. Fidels a l'últim adéu van acudir fraternals els vells lluitadors i lluitadores a acomiadar la companya, els que després dels camps de concentració i els refugis es van trobar enrolats de nou en la lluita contra el feixisme que havien combatut a l'Estat espanyol. A Frederica Montseny, com tants espanyols de la diàspora, l'acollia la terra del país del seu exili. Antonina Rodrigo Foto: Pepe Encinas ministra i feminista federicamontseny n plena Guerra Civil Federica Montseny es va convertir en la primera dona ministra a l’Estat espanyol i es trencava un espai que fins aleshores era un absolut patrimoni masculí. Reconeguda dirigent anarquista, capaç de mobilitzar les masses obreres amb la seva oratòria, va ser nomenada ministra de Sanitat i Assistència Social el 4 de novembre de 1936, a l’edat de 31 anys. Fins al maig de 1937, que abandona el Govern de la República, va desenvolupar una política sanitària de medicina preventiva orientada particularment a les capes populars. Com a ministra considerà el benestar social com a dret i servei de l’Estat. Entre les polítiques sanitàries figuraven l’atenció hospitalària i social als ferits de guerra i el desenvolupament d’una cultura popular d’higiene. Seguint una llarga tradició anarquista de reforma sexual, proposava una àmplia campanya d’educació i higiene sexual amb la difusió dels mitjans preventius antiveneris. És en aquesta preocupació sanitària de reducció dels focus d’infecció venèria que s’hauria d’emmarcar la seva preocupació per reduir la prosti- tució. Encara que se li ha atribuït a Montseny la pro- mulgació d’una llei de regulació de l’avortament voluntari, no fou iniciativa seva, per l’oposició del Govern de la República a aplicar la regulació catalana a tot l’Estat. La seva labor en el terreny de l’assistència als refugiats de guerra junt amb l’organització de la solidaritat internacional a la infància eren altres peces fonamentals del seu programa. Pionera com a dona i anarquista en un càrrec polític de govern en el moment més tràgic de la història contem- porània del nostre país, sempre mostrà un coratge indomable enfront de la Guerra Civil i la llarga repressió franquista. Pel fet de ser anarquista, el seu compromís polític amb el Govern de la República li generà durs retrets entre els seus companys anarquistes. >> E Arxiu Antonina Rodrigo << Prolífica publicista i escriptora, de molt jove es va interessar per la situació de les dones. Com a anarquista, Montseny rebutjava el terme feminisme, que associava amb els interessos de les dones riques de la burgesia. Diversos escrits seus de joventut dedicaren una llarga reflexió a l’emancipació de les dones, reflexió que ella definia com “el problema dels sexes”. Els anys 20 publi- cava a La Revista Blanca articles que denunciaven l’esclavitud de les dones, les seves mancances educatives i la coacció exercida pels prejudicis socials sobre el seu rol a la societat. Montseny negava l’especificitat de l’opressió femenina i considerava que l’emancipació de la dona era un problema d’emancipació humana. Tenia posicions contradictòries, i en altres moments va defensar un feminisme humanista. Molt en la línia del seu individualisme àcrata, el feminisme que defensava no se situava ni en el terreny polític ni en el social, sinó en l’àmbit personal de perfecció humana, a través de l’emancipació de la persona, que procediria de la consolidació de la individualitat humana, la llibertat i la independència, i l’establiment de relacions iguals i harmonioses entre homes i dones. Les seves novel·les, com l’autobiogràfica La indomable, que va publicar amb 23 anys, evoquen figures protagonistes de dones fortes, transgressores de les normes socials, que lluiten contra la ignorància i l’opressió femenina. Defensava la causa feminista en reclamar la llibertat sexual de la dona i la fi de la seva submissió com a persona. Durant la Guerra Civil, va mostrar el seu desacord amb l’organització anarquista Dones Lliures, en considerar que l’esforç emancipatori de les dones no passava per una lluita col·lectiva específica. Tanmateix va recollir algunes de les seves propostes en proposar des del Ministeri la creació d’alliberadors de prostitució, conce- buts com centres de rehabilitació moral, mèdica, sanitària i professional de les dones dedicades a la prostitució. Mary Nash feminista i ministra federicamontseny Arxiu Antonina Rodrigo ls anys 20 i 30 del segle XX comença a ser habitual la presència d’autores literàries en la societat catalana. Ja no utilitzen, com les seves predecessores immediates, el pseudònim per poder existir en un món fins aleshores exclusivament masculí, ni volen ser sim- plement “dones que escriuen”, sinó professionals de la literatura. Durant la República, a més, les polítiques de progrés incideixen en la millora de la condició de les dones i, sobretot, en el seu accés al món de l’educació i del treball. Algunes de les autores d’aquesta època tenen presència i incidència social, tant pels seus treballs de ficció com per les seves aportacions intel·lectuals, periodístiques o políti- q u e s . A m b e x e m p l e s a Catalunya com Aurora Bertrana, en literatura catalana, o Federica Montseny en literatura espanyola. Llegir i escriure són les afeccions preferides durant la infantesa i adolescència de Federica Montseny, i després les converteix en el seu ofici. Dona instruïda, en la seva formació i vocació literària són fonamentals el seu pare i la seva mare, Joan Montseny i Teresa Mañé, que van utilitzar en les seves publicacions respectivament els pseudònims de Federico Urales i So- ledad Gustavo. Tots tres, des de la militància anarquista, són creadors de pensament i opinió mitjançant articles o assaigs i, també, obres de ficció. El 1922, Federica Montseny publica la primera novel·la, Horas trágicas, re- dactada amb 16 anys. Des d’aleshores no cessa la seva activitat creadora. La Victoria (1925), la seva continuació El hijo de Clara (1927) i La indomable (1928), amb rerefons autobiogràfic, són les obres més llargues i ambicioses. Federica Montseny, des de l’utopisme anarquista, vol escriure i editar “novel·les moralment íntegres, sexualment avançades, políticament compromeses i intel·lectualment avantguardistes”. Federica Montseny vol fer pedagogia i difondre ideologia sobretot entre les classes populars, entre els companys i companyes de militància. Des d’aquest pressupòsit neixen la gran quantitat de novel·letes curtes que publica en les col·leccions familiars. En unes dècades en què creix la literatura i es popularitza, per la massiva alfabetització i per l’evolució de la tècnica d’impressió que abarateix el producte, Federico Urales i Teresa Mañé editen primer a Madrid La Revista Blanca (1898-1905) i Tierra y Libertad (1902- 1905), en les quals col·laboren autors com Unamuno, Azorín, Baroja i Maeztu, de la Generación del 98, o modernistes catalans com Jaume Brossa, Pere Coromines i Felip Cortiella. De retorn a Catalunya, i amb la parti- cipació activa de Federica Montseny, tornen a editar La Revista Blanca (1923) i Tierra y Libertad i inicien diverses col·leccions: La Novela Ideal, que publicava dues novel·les cada quinze dies amb una tirada de 50.000 exemplars, i que arribà a comptar 600 números; La Novela Libre, amb relats més extensos, que arribà a 30.000 exemplars de tirada; El Mundo al Día, que tenia una periodicitat mensual; i finalment hi incorporen un nou diari, El Luchador, que dura, com els altres projectes, fins a la Guerra Civil. Teresa Mañé n’és l’administradora i Joan i Federica Montseny creen i hi publiquen una gran quantitat d’articles, novel·les o memòries. La família Montseny difon el 1924 a La Revista Blanca la seva idea dels cont inguts i object ius de les col·leccions de novel·les en què col·laboren habitual- ment pare i filla: “No queremos novelas rojas, ni mo- dernistas, ni eclécticas, queremos novelas que expon- gan, bella y claramente, episodios de las vidas luchadoras en pos de una sociedad libertaria. No que- remos divagaciones literarias que llenen páginas y nada digan. Queremos ideas y sentimientos, mezclados con actos heroicos, que eleven el espíritu y fortalezcan la acción. No queremos novelas deprimentes ni escalo- friantes. Queremos novelas optimistas, que llenen de esperanza el alma; limpias, serenas, fuertes, con alguna maldición y alguna lágrima.” Federica Montseny publica més de cinquanta títols dins La Novela Ideal i La Novela Libre. Partint de la novel·la popular de consum i de fulletó, la literatura esdevé per a Federica Montseny una altra forma de culturitzar la societat, de difondre les idees de la Fraternitat Universal, la “fraternitat d’ésser a ésser, sense distinció d’espècie, classe, religió, raça o idea”. Les protagonistes de les seves novel·les responen al model de dones que recla- mava la seva autora: amb educació i inquietuds intel·lectuals i socials i defensores de la seva llibertat. Federica Montseny volia ser, essencialment, escriptora, però la lluita política se li va imposar i va marcar la seva existència. La literatura de ficció s’emmarca en els anys anteriors a la guerra. Després, en el llarg exili a França, perviu l’autora de discursos, articles i assaigs. Montserrat Palau autora literària federicamontseny A Barcelona amb Maria Batet. (Arxiu Maria Batet) (Arxiu Antonina Rodrigo)(Arxiu Antonina Rodrigo) (Arxiu Antonina Rodrigo) (Arxiu Antonina Rodrigo) (Arxiu Antonina Rodrigo) (Arxiu Antonina Rodrigo) E filòsofa federicamontseny Federica Montseny el 1930, any en què es va casar amb Germinal Esgleas. (Arxiu Antonina Rodrigo) om la força ideològica de reserva. Quan tot haurà fracassat, quedarem nosaltres, proclamava Federica Montseny a mitjan dels anys 70. En el centenari del seu naixement un segle ens en separa, però també un món. Un món que s’ha anat transformant, especialment en els darrers anys, i ho ha fet fins al punt que algunes de les qüestions constants en els discursos i els escrits de Federica ens resulten avui ben difícils de plantejar; d’altres, en canvi, ens semblen encara pendents, després d’haver quedat en suspens arran de la derrota de la República i la revolució. En aquests moments ens costa saber si la revolució és alguna cosa més que un simple mot. Certament ens podem preguntar: fins a quin punt som encara contem- poranis dels ideals revolucionaris? I la pregunta és del tot pertinent i no pas fàcil de respondre; però alhora cal recordar també que ja l’any 1934 Simone Weil, una pensadora que va ser present a la columna Durruti, escrivia: “[...] El primer deure que ens imposa el present és el de tenir prou coratge intel·lectual com per a preguntar-nos si el terme ‘revolució’ és quelcom més que una paraula”. I afegia: “La qüestió sembla impia, arran dels éssers nobles i purs que ho han donat tot, fins i tot la seva vida, a aquesta paraula”. De fet, encara al final dels anys 60 Federica Montseny considerava que es vivia en una època en què la revolució anarquista arrelaria de nou; la prova n’eren, entre d’altres, els fets del maig del 68. Entre les grans dones revolucionàries, tant teòriques com activistes, hi ha hagut maneres molt diverses d’entendre la revolució, però es podria dir que en gairebé totes domina la convicció que no es pot ser revolucionària si no s’estima la vida. D’una banda, consideren la revolució com una lluita contra tot allò que obstaculitza la vida, de manera que en totes hi ha una notable distància de la idea segons la qual el moviment revolucionari pot ser delineat com un pla preestablert des dels despatxos dels revolucionaris professionals: entenen, en canvi, que la vida és més complexa i rica en esdeveniments que qualsevol manual burocràtic o que els dissenys dels estrategs de partit. De manera que pràcticament totes col·loquen l’accent en “el poble” –un terme que ens conviden a reconsiderar de bell nou, en un temps com el nostre en què els mots més sovintejats, i a hores d’ara gairebé intercanviables, són “la ciutadania” i “els consumidors” o que, com a molt i des d’una perspectiva que se suposa crítica, es parla de “multitud anònima”. D’altra banda, totes les grans revolucionàries, i malgrat la diferència del lloc que els assignaren en la lluita i en la teoria, tractaren de fer quelcom per l’emancipació de les dones. Així, Federica Montseny, que mai no participà directament en el feminisme llibertari de les “Mujeres libres”, sentí la necessitat d’escriure, per exemple, sobre El problema de los sexos Potser una manera d’homenatjar la figura de Federica Montseny, i de saber-nos-en hereves, és tenir el coratge de repensar el lloc de la revolució i de la llibertat en els nostres dies. Fina Birulés S 1905 Al 12 de febrer neix a Madrid, filla de Joan Montseny Carret (Federico Urales) i Teresa Mañé Miravent (Soledad Gustavo), en el si d’una família anarquista. 1912 La denúncia d’Urales contra els promotors de la Ciudad Lineal fa que siguin desterrats de Madrid. La família es trasllada a Horta (Barcelona). 1917 Vaga de dones per l’abaratiment de les subsistències, que implica una presa de consciència per a Federica. 1918 Es traslladen a Cerdanyola i con- tinuen fent vida intel·lectual i de pagès. 1919 Primers amors. 1920-21 Primeres novel·les de tema social: Peregrina de amor, La tragedia de un pueblo. Comença a fer servir el pseudònim de Blanca Montsan. 1923 Col·labora a Solidaridad Obrera, a la secció “Relieves Sociales”. Reapareix La Revista Blanca (segona època), amb un tiratge de 12.000 exemplars. Coneix Germinal Esgleas. Assisteix a uns cursos de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. 1925-1937 Funda amb els pares Ediciones de La Revista Blanca, on es publiquen les col·leccions La Novela Ideal (arribà a tenir un tiratge de 50.000 exemplars) i La Novela Libre (entre 25.000 i 30.000), que editen novel·les descone- gudes d’Ibsen, Zola, Sue i Tolstoi, moltes obres d’Urales, com ara Los hijos del amor libre o El último Quijote i un gran nombre de novel·les de Federica, d’orientació pedagògica i d’exaltació dels ideals llibertaris. 1926 Apareix la novel·la La Victoria, en la qual defensa la llibertat sexual de la dona. 1927 Publica El hijo de Clara, continuació de La Victoria. La família Urales, sobretot el pare, participa en la fun- dació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La cerimònia va tenir lloc en una platja de València. 1928 Publica la novel·la autobiogràfica La indomable. 1930 El 7 de juny s’uneix a Germinal Esgleas, que serà el company de la seva vida. 1931 Funden el setmanari El luchador, que assolirà 182 números. federicamontseny cronologia Joan Montseny seudònim literari: Federico Urales. Teresa Mañé seudònim literari: Soledad Gustavo. Frederica Montseny (Arxiu Antonina Rodrigo) D’esquerra a dreta: Max Nettlau, Federica Montseny, Teresa Mañé i Joan Montseny, 1929. (Arxiu Antonina Rodrigo) (Arxiu Antonina Rodrigo) Conferència sobre l’anarquisme militant i la realitat espanyola al teatre Coliseum de Barcelona (3 de gener, 1937). (Foto: Brangulí, Arxiu Nacional de Catalunya) federicamontseny cronologia 1932 Gira pel País Valencià amb Progreso Martínez i Juan López. Del 21 de juliol al 13 d’agost viatja per Andalusia en una gira de conferències: Sevilla, Nerva, Aracena (Huelva), Alcalá de Guadaira (Sevilla), Màlaga i Granada. 1935 Gira per Astúries després dels fets revolucionaris d’octubre de 1934: Mieres, La Felguera, Gijón, Oviedo, Ciaño, Avilés, Candamo. El desembre de 1935 i gener de 1936, gira d’actes de propaganda per Galícia: la Corunya, Betanzos, Ferrol, Cariño, Santiago de Compostel·la i Orense. 1936 1 de maig, IV Congrés de la CNT, al teatre Iris de Sara- gossa. En els primers dies de la revolució fa conèixer als veïns del Clot la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, més endavant reconstituït dins el Consell de la Generalitat. El novembre és nomenada ministra de Sanitat i Assistència Social. El 7 de novembre assisteix a Madrid al primer Consell de Ministres del Govern de Largo Caballero. 1937 Míting al Vélodrome d’Hiver, a París. Viatge a Ginebra per assistir al Comitè d’Higiene de la Societat de Nacions. En passar per París, ràpida entrevista amb Léon Blum. Intervenció en els Fets de Maig. Dimissió del càrrec en caure el Govern de Largo Caballero el mes de juny. Trasllat a Barcelona amb el Govern i els comitès, partits i organitzacions. 1938 Publica la biografia d’Anselmo Lorenzo. El 22 de juny neix el seu fill Germinal. 1939 El 28 de gener passen la frontera Federica, la seva mare, la sogra, els fills, Teodora i Maria Batet amb el seu fill de mesos, i entren a França pel Pertús. El 5 de febrer mor la gran Teresa Mañé, tota sola, a l’hospital de Saint Louis, a Perpinyà. De Perpinyà van a Banyuls i Portvendres i arriben amb tren a París. Federica s’incorpora al SERE (Servicio de Evacuación de los Refugiados Españoles). 1940-1944 Estada a Salon, a la Dordonya. En declarar-se la II Guerra Mundial, fuig de Nemours en un esquif pel riu Loing fins a Néronville, amb la identitat de Fanny Germain. 1941 El mes de març, la policia de la Dordonya localitza Federica i Germinal Esgleas i són detinguts. Federica Montseny d’esquena, amb el president Lluís Companys. (Arxiu Antonina Rodrigo) Federica Montseny i Germinal Esgleas a l’exili. (Arxiu Antonina Rodrigo) 1. En l’aniversari de la mort de Francesc Ascaso, Federica Montseny diposita un ram de flors al monument als caiguts per Catalunya i les llibertats (1937). (Arxiu Antonina Rodrigo) 2. Míting al festival de cloenda de la Setmana de la Solidaritat de Catalunya amb Madrid (7 de març, 1937). Plaça de toros Monumental de Barcelona. (Foto: Brangulí, Arxiu Nacional de Catalunya) 1 2 1942 Empresonada a Llemotges i Perigús, el fet d’estar emba- rassada la salva de ser retornada per la Gestapo a l’Espanya de Franco. El 6 de març neix la seva filla, a qui posen els noms de Blanca, Rosa i Soledat. El 12 de març, a Salon, traspassava el pare, Federico Urales. 1944 A l’estiu, després de l’alliberament de França, es traslladen a viure a Tolosa de Llenguadoc. 1945 De l’1 al 12 de maig, a París, primer Congrés de Federa- cions Locals. Federica és escollida per a la secció de Propaganda, i Germinal Esgleas és nomenat secretari general del Moviment Llibertari. Joan Sans-Sicar serà el seu secretari particular. Federica prossegueix l’activitat com a responsable de la reorganització de la CNT a França, Suïssa i Itàlia, i com a escriptora i propagandista: mítings i conferències, congressos, direcció de publica- cions. L’acompanyen en les intervencions José Borrás, Joan Sans-Sicar, Josep Peirats, Juan Pintado, Ramón Liarte, Puig Elias, Cristóbal Parra, entre d’altres. El mes de desembre, a Tolosa, Ple Nacional de Federa- cions Locals i Regionals número 2. 1946 Mort de Largo Caballero, personatge unit a Federica no sols perquè havia estat el seu cap de govern (1936-1937), sinó perquè tots dos van ser internats a la presó francesa de Llemotges durant l’ocupació alemanya (1940-1944) i van compartir l’imminent perill de ser extradits a l’Espanya de Franco, on haurien estat jutjats i segurament executats. 1949 La família es torna a estabilitzar. Congressos, conferències... Sobre les experiències personals escriu Mujeres en la cárcel i Cien días en la vida de una mujer. 1950 Apareix un altre dels seus llibres testimonials: Pasión y muerte de los españoles en Francia. federicamontseny cronologia (Arxiu Maria Batet) 1. Conferència al cinema Plaza de Tolosa de Llenguadoc, 25 de març, 1945. A la fotografia original, hi ha la següent inscripció: “La compañera Federica Montseny en el inicio de su conferencia 1ª en Francia. Toulouse 1945 en el cine Plaza. Se la ofrece como recuerdo en esta fecha memorable el delegado de Cultura y Propaganda Miguel Fabra Massana”. (Arxiu Antonina Rodrigo) 2. Tolosa de Llenguadoc (sense data). A l’esquerra de Federica Montseny, Josep Peirats. Quart a la seva esquerra el sindicalista Josep Borràs. (Arxiu Antonina Rodrigo) Arxiu Antonina Rodrigo 1 2 federicamontseny cronologia Federica Montseny i les seves filles Vida i Blanca a l’exili. (Arxiu Maria Batet) 1955 L’ingrés d’Espanya a l’ONU és una gran decepció per a l’exili espanyol. 1956 Retrobament a Mèxic amb l’exili espanyol. Participa en el Congrés de la CNT de Mèxic, en un encontre d’emocions desfermades. 1958 Dirigeix el diari CNT, que anys després esdevindrà Espoir. Participa en el Congrés de la CNT a Vierçon (França) i entra a formar part de la direcció confederal. 1960 Són temps d’organitzar i estructurar la CNT, amb la creença que viuen l’última etapa de l’exili. La militància llibertària s’organitza en “regionals d’origen” i en les federacions locals que depenen de comitès regionals. Federica, Esgleas i Santamaría se signifiquen com la fracció cenetista ortodoxa. 1961 La unificació de les dues fraccions escindides el 1947 no es farà fins al II Congrés Internacional, a Clarmont d’Alvèrnia, l’agost-setembre de 1961. 1962 A Brussel·les participa al míting de l’Alianza Sindical Española. 1963 Conferència multitudinària i controvertida a Besiers, sobre “Passat, present i futur de la CNT”. 1964 La publicació d’Heroínas suposa en la bibliografia de F. Montseny una mirada cap al paper de la dona en la guerrilla, en la qual va tenir una gran participació. La dirigent manté les intervencions orals en diversos actes, sense abandonar la trinxera de l’escriptura. A l’exili. D’esquerra a dreta Jaume, mare d’Esgleas, Federica, Maria Batet, Germinal, Vida, Blanca i Floreal (fill de Maria). Els tres fills de Federica Montseny i Germinal Esgleas. D’esquerra a dreta: Vida (1933), Blanca (1942-1977) i Germinal (1938). (Arxiu Antonina Rodrigo) Amb la seva filla gran, Vida. (Arxiu Antonina Rodrigo) Mèxic, 1956. (Arxiu Antonina Rodrigo) 1965 Continuen les escissions al Congrés de la CNT a Montpeller. L’any següent, en un míting a Tolosa, els ànims encara estan encesos. 1967 A Tolosa se centra l’activitat més important de F. Montseny: les seves intervencions són esperades i de vegades remouen passions latents. 1968 L’Asociación Democrática Es- pañola Canadiense la convida a fer conferències al Canadà, a Toronto, on retroba antics companys. 1970 La visió de Federica es va apa- gant, però dicta i escriu al tacte. Maria Batet ho interpreta y ho transcriu amb la vella màquina, companya inseparable d’aquesta dona dedicada des de la joventut al món de la propaganda escrita i oral i a l’edició, amb un enfocament pedagògic i propagandístic llibertari. 1974 Publica Crónicas de la CNT, selecció dels seus escrits de 1960-1961, a la col·lecció Letras Confederales, amb pròleg de M. Celma. 1975 Mor el dictador. I ara, què? Després d’anys d’oblit, conti- nua la indiferència, i només s’obren comportes per a exiliats de luxe. Federica, però, no figura a la nòmina, i tampoc ho desitja. 1976 Les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, a la Uni- versitat de Barcelona, aixequen expectatives enlluerna- dores. Hi ha les filles i nétes de les torturades, empreso- nades, afusellades, les de l’exili interior i les de l’altre, que pertot on han estat han sembrat la llavor de la revolució per la qual van lluitar, i en tots els camps, especialment en el laboral, cultural, pedagògic, artístic i solidari. I «p’alante», com diuen, ja no les aturarà ningú. 1977 És un any que La Indomable, La Torera –en les places de toros atapeïdes de gent que escolta la seva paraula– o La Leona –com li diuen per la força de la seva oratòria– viu com a dona la tragèdia de la seva vida, amb la mort de la filla Blanca. Federica es cobreix aleshores amb aquell mantell de dolença universal de totes les mares del món que perden un fill. Comença a morir-se. Però després de 38 anys d’exili, a la dirigent li queden per viure retrobaments amb el seu país. Entra a Espanya enmig de tota mena de precaucions i temors dels nous governants. I no passa res, senyors. L’acompanyen els seus llibres de testimoniatge i, com en els millors temps, la seva presència és acollida per milers de persones, que segueixen les intervencions amb apassionament. Emprèn gires de conferències per tot Espanya, amb el dolor latent de dona ferida en la pròpia sang. federicamontseny cronologia 1. Federica Montseny i darrera Fernando Pintado, el Dr. Pujol, la secretària sueca del Congrès de l’AIT i Joan Sans-Sicart. Tolouse any 1952. 2. Federica Montseny, Renèe Lambert i les traductores del Congrès de l’AIT. Tolouse any 1952. 1 2 1981 Mor a la casa de Tolosa Germinal Esgleas, el company romàntic de la joventut i la vellesa, el pare dels seus tres fills. 1982 Viatja a Granada. Era un retrobament amb la seva primera gira a la bella ciutat, en una de les cròniques de la qual havia escrit que hi volia ser enterrada. 1985 D’aquest any és la seva participació en el programa televisiu Identitats, que dirigeix Carmen Alcalde, la qual li havia dedicat l’any 1983 Federica Montseny, palabra en rojo y negro. Cal no oblidar els estudis d’Agustí Pons, Pere Gabriel, Mary Nash, Susana Tavera, Irene Lozano, Isabel Segura, Laura Vicente o Pilar Aymerich a Un retrat, amb textos de M. Pessarrodona, ni la revista Anthropos, entre tantes publicacions atretes per aquesta dona de carisma inaudit i singular fortalesa. 1987 Apareix la primera part de les seves memòries, Mis primeros cuarenta años. No va ser fàcil que acceptessin aquella vida de compromís militant, ancorada en la lluita persistent de la revolució espanyola contra el feixisme. 1990 La seva salut està força deteriorada, tot i que la lucidesa l’acompanyarà gairebé fins a la fi dels seus dies, en una nit sense llum. El seu final, que sempre lamentarem, va estar revestit d’un pòsit de soledat, reclosa en una maison de retraite (casa d’acollida) anomenada La Triade, a Frouzins. Ben tractada pel Govern francès, però allunyada del que fou la seva mateixa substància: els llibres, el seu gat i, és clar, els seus companys. Recordem noms essencials que l’acompanyaren en la darrera soledat: els fills, Maria Batet, Dolors Prat, Rosa Laviña... 1994 Federica Montseny mor el 14 de gener. Al cementiri tolosà de Saint Cyprien van acudir-hi els lluitadors anònims, sense els quals no hauria esclatat a la vella Europa la primera gesta revolucionària de faisó llibertària. Una revolució popular al ritme de la qual bategà apassionat el cor del món. Antonina Rodrigo federicamontseny cronologia Al míting de CNT/AIT a Montjuïc, 1977. (Foto: Pilar Aymerich) Amb la seva malaguanyada filla Blanca. (Arxiu Maria Batet) Federica Montseny amb Josep Peirats al míting de CNT/AIT a Montjuïc, Barcelona (juliol, 1977). (Foto: Pilar Aymerich)