Inmoralidad”). Finalment, les mateixes dones podien sol·licitar-hi l’ingrés. 1) Fotografia del discurs del Governador Civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, a la inauguració de la nova seu del Patronat. A la dreta del Governador hi ha el president del Tribunal Tutelar de Menors, Ramón Albó. (07-12-1952). Autor Brangulí. CAT ANC1-774 – T-107/ Fons Junta provincial del Patronat de protecció de la dona a Barcelona 10 Les dones ateses eren menors d’edat, dels 16 als 21 anys, encara que es podien produir tuteles des dels 12 anys fins als 25, depenent dels condicionants de cada cas. El seu perfil era molt ampli, però, segons la moral nacionalcatòlica imperant, totes elles, provinents d’am- bients familiars o socials qualificats de nocius, presen- taven conductes immorals o eren dones caigudes o en risc de caure: dones que es dedicaven a la prostitució, mares solteres, lesbianes, noies rebels a l’autoritat pa- terna i, també, aquelles que buscaven protecció per es- capar, per exemple, d’abusos en l’àmbit familiar. L’entitat disposava de centres propis o bé col·laboradors propietat d’organismes privats però ge- neralment tots ells estaven administrats per diversos or- des religiosos. El primer contacte es produïa als Cen- tres d’Observació i Classificació (COC) on, després d’una estada de pocs dies, les religioses responsables decidien el centre d’internament segons el comporta- ment i la situació de les dones tutelades. La rutina dels internaments era diferent segons el centre però, en teoria, les dones havien de rebre una formació elemental, que no sempre s’impartia. La fei- na, a part de les tasques domèstiques a la residència, consistia principalment en la costura, que moltes vega- des no era remunerada. Per aquelles dones, la situació de les quals no es considerava tan crítica i no eren in- ternades en els centres, es produïa la supervisió a través de la vigilància tutelar. L’experiència de les dones tute- lades pel Patronat és molt personal i en alguns casos pot ser recordada de manera positiva però, en els casos dels internaments, els testimonis que s’han recollit en els darrers treballs d’investigació parlen, generalment, de poca formació, feina continua, càstigs corporals i psicològics, fugues i, arribant a l’extrem, s’han recollit casos de suïcidi. Els centres d’internament descrits re- corden en molts aspectes a presons. La reforma de 19525 dotà al Patronat de la seva estructura definitiva així com de majors capacitats le- gals, coercitives i tutelars. Les diverses juntes van pas- sar a ser considerades autoritats governatives i van ob- tenir plena capacitat jurídica per adquirir, reivindicar, conservar i alienar béns de tota mena, subscriure con- tractes i, en general, ser titular de drets i d’obligacions. L’entitat mantenia la seva funció essencial de control de la moral pública i de tutela sobre les dones menors d’edat que li hi fossin confiades. Amb el pas dels anys van augmentar els centres vin- culats al Patronat i el nombre de dones tutelades. D’a- questa darrera època destaca la maternitat de Peñagran- de a Madrid, que va funcionar des de 1955 a 1983. Aquest centre està relacionat amb la trama de nadons robats, una pràctica que sembla que també es produí en altres centres, i que és d’actualitat als nostres dies amb motiu de diversos procediments judicials. Amb el desplegament del marc legal derivat de la Constitució de 1978 les atribucions que tenia el Patro- nat van passar a l’àmbit i als organismes encarregats de la protecció de menors, sense discriminació per raó de sexe. Finalment les competències en protecció de la do- na es van transferir a les autonomies, però les pràcti- ques repressives en els internaments van continuar fins ben entrada la democràcia. El Patronat de Protecció de la Dona desapareix formalment a través de l’aprovació d’un decret de l’any 1985.6 La Junta Provincial de Barcelona La Junta Provincial del Patronat de Protecció de la Dona a Barcelona es va constituir el 9 d’abril de l’any 1943. Les seves primeres dependències estaven al car- rer Roger de Llúria de Barcelona fins que l’any 1952 es van traslladar al carrer Girona de la mateixa ciutat, ubi- cació definitiva de les oficines. La Junta estava presidi- da pel Governador Civil i composta, en un primer mo- ment, per dues vicepresidències, tres vocals de cada se- xe i un secretari. La completaven membres de l’esglé- sia catòlica i dels organismes de l’estat franquista: Sec- ció femenina de Falange, ministeri fiscal i Tribunal tu- telar de menors entre d’altres. El vicepresident primer, per delegació, era qui actuava com a màxima autoritat administrativa de l’entitat. A part del personal administratiu també hi havien adscrits a la Junta provincial funcionaris del cos de po- licia que, juntament amb les zeladores, conformaven la Secció d’investigació i vigilància. Els seus membres assistien, per exemple, a esdeveniments socials, a plat- ges i piscines o a llibreries amb la voluntat de combatre aquells actes que afectessin la moral pública. La seva actuació principal era, però, la repressió de la prostitu- ció que es realitzava al carrer i que no era tolerada. Les comunicacions amb la Junta central tractaven especialment, i fins als darrers temps de l’entitat, sobre la manca de recursos econòmics per atendre salaris, tu- teles i les obres de les diverses residències. La formació de les zeladores també va ser un problema discutit, ja que aquestes s’havien de traslladar a Madrid a realitzar un curset formatiu de sis mesos sense que, a la seva fi- nalització, els hi garantissin el lloc de feina. Durant tota l’època de vigència de l’entitat la Junta provincial comptava amb la col·laboració de diversos ordes religiosos que disposaven de residències per ad- 11 ministrar els internaments de les dones menors d’edat. No és fins a l’any 1948 que s’inaugurà la Llar Santa Marta, ubicada al peu del funicular de Vallvidrera, el seu primer centre propi. L’any 1950, però, va veure pa- ralitzada la seva activitat per problemes econòmics. El centre es va reobrir l’any 1955 juntament amb el Taller Santa Marta d’aprenentatge de l’àmbit tèxtil, de funcio- nament intermitent i que va acabar tancant. L’any 1959 les religioses del Bon Pastor van passar a fer-se càrrec de la gestió del centre. Abans, l’any 1958, s’inaugurava un pis de la Gran Via de Barcelona que va passar a funcionar com a casa de família sota el nom de Nostra Senyora de Lourdes. L’any 1975 es va acabar la fase de transformació de la Llar Santa Marta en una residència maternal que es va anomenar Residència Vilana. Finalment, l’any 1981 es traspassen7 les compe- tències en matèria de promoció de la dona a la Genera- litat, que desenvoluparà la Direcció General de Protec- ció i Tutela de Menors del Departament de Justícia, i la Junta provincial desapareixerà formalment, juntament amb el Patronat, l’any 1985. Història arxivística i tractament de la documentació Les atribucions que tenia la Junta Provincial del Pa- tronat de Protecció de la Dona a Barcelona van passar al Departament de Benestar Social l’any 1981 amb mo- tiu de la transferència de les competències que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya atribuïa a la Generalitat. La documentació va quedar custodiada, en una darrera eta- pa i després de les diverses reorganitzacions departa- mentals que sempre es produeixen amb els canvis de govern, a l’Arxiu Central del Departament de Justícia. La documentació ingressà a l’Arxiu Nacional l’oc- tubre de 2007, com un ingrés extraordinari, juntament amb una descripció sumària provisional. No és fins a l’any 2014 que la disponibilitat de recursos permet fer un primer tractament del fons amb la voluntat de facilitar als usuaris un inventari provisional i gestionar millor l’accés a la documentació, que contenia dades protegides. L’any 2018, gràcies a les beques de formació que anualment l’Arxiu Nacional de Catalunya estableix per col·laborar en diversos tractaments arxivístics, s’ha po- gut continuar l’actuació sobre el fons de la Junta Pro- vincial del Patronat de Protecció de la Dona a Barcelo- na. Les tasques dutes a terme han consistit, primera- ment, a revisar els instruments de descripció provisio- nals i separar aquella documentació de la Junta Provin- cial de Protecció de Menors que s’hi trobava barrejada, ja que els dos fons s’havien conservat junts. S’ha pros- seguit amb l’elaboració d’un quadre de classificació de fons i s’ha consignat una numeració individual per a les distintes unitats de catalogació permetent, d’aquesta manera, una recuperació àgil i el tractament informatit- zat de la documentació. També s’ha aprofundit en la descripció, recollint les dades bàsiques del contingut de la documentació i consignant, de manera especial, l’existència de dades de caràcter personal susceptibles de ser protegides. Físicament la documentació s’ha reinstal·lat, seguint el quadre de classificació, en unitats d’instal·lació ho- mologades i ha quedat protegida en fundes i carpetes adequades. El fons de la Junta Provincial del Patronat de Pro- tecció de la Dona a Barcelona, amb una cronologia que va de 1941 a 1985, ha quedat instal·lat en 38 capses i descrit en una base de dades amb 2355 registres, algun dels quals seran accessibles a partir del cercador “Arxius en Línia”. Característiques del fons La documentació de la Junta provincial del Patronat va arribar a l’Arxiu Nacional fragmentada i incompleta. Una explicació a aquest fet seria la possible pèrdua de documents com a conseqüència de canvis de seu o per la falta d’una política de preservació del patrimoni do- cumental. L’altra explicació vindria de la pròpia estruc- tura i del funcionament del Patronat respecte a les tute- les i internaments, ja que la col·laboració de l’entitat amb diversos ordes religiosos externs ens porta a pen- sar que bona part dels expedients de les dones tutela- des, si encara es conserven en l’actualitat, han de trobar -se en els arxius d’aquests organismes. 2) Fotografia de les oficines administratives del Patronat. (07-12- 1952). Autor Brangulí. CAT ANC1-774 – T-107 / Fons Junta provincial del Patronat de protecció de la dona a Barcelona 12 El fons de la Junta Provincial del Patronat de Pro- tecció de la Dona a Barcelona custodiat a l’Arxiu Naci- onal conserva, per una banda, la documentació admi- nistrativa i de gestió de l’entitat. S’han preservat els lli- bres d’actes de les reunions de la comissió permanent, així com documentació de secretaria (correspondència, memòries i informes) i del personal de la junta. També existeix documentació comptable com poden ser els pressupostos, estats de comptes, documents relatius a despeses o la documentació bancària. És numèricament rellevant la documentació referent al patrimoni, amb els expedients de compra de béns i inventaris d’aquests mateixos i la documentació relativa a diverses obres re- alitzades a les residències propietat de la Junta provin- cial del Patronat. D’entre aquestes obres destaquen les efectuades a l’edifici on s’ubicarà la Llar Santa Marta i, posteriorment, la Residència Vilana. Pel que es refereix a la documentació derivada de les funcions repressives i de tutela de la Junta hem ob- servat l’existència, per una banda, d’expedients d’infor- mació realitzats pels agents de policia i les zeladores adscrits a l’entitat. La seva cronologia arriba fins a l’any 1956, curiosament coincidint amb el moment en què s’acaba la tolerància amb la prostitució. Bona part d’aquests expedients, molt senzills i breus, tracten so- bre la repressió de la prostitució practicada per les do- nes menors d’edat. Però també hi trobem exemples de lluita contra pràctiques considerades immorals com po- dia ser, per exemple, una investigació de les parades de venda de llibres del Mercat de Sant Antoni buscant por- nografia o les multes a banyistes per no portar els ves- tits de bany adequats. Els balls i els cinemes també es trobaven entre els esdeveniments investigats. Aquests expedients d’informació els tornem a trobar en tres lli- galls dels anys 1970 a 1975, però de característiques di- ferents dels anteriors, i en els que es recullen els ante- cedents i la situació de les dones tutelades pel Patronat, o susceptibles de ser-ho, però ja no les actuacions de control de la moral pública. Per altra banda, dels expedients de les dones tutela- des pel Patronat se n’han conservat molt pocs. Quatre lligalls de la Secció d’internaments, però només dels anys 1954 a 1957 i ordenats alfabèticament segons el cognom de les dones tutelades, ens informen sobre al- tes i baixes, avaluacions, visites mèdiques, fugues, etc. Com especulàvem anteriorment és possible que, si en- cara existeixen, la majoria dels expedients sobre les tu- teles es trobin als fons dels centres o dels ordes religio- sos que gestionaven les diverses residències. Una visió de conjunt ens la facilita el llibre registre de 1964 a 1985 que ens dóna informació bàsica de les tuteles. En aquest s’hi recull el nom complet de la dona i dades so- bre els informes policials i dels assistents socials, el centre al que van quedar adscrites i el motiu del final de la vinculació amb la Junta provincial, que es podia pro- duir per l’arribada a la majoria d’edat, una fuga, un trasllat a un altre centre, el retorn a la tutela dels pares, etc. El que sí que es conserva al fons de la Junta pro- vincial són expedients parcials relatius a trasllats, vigi- lància tutelar o a la posada en llibertat de les dones tu- telades. També hi ha documentació econòmica i del funcionament intern dels centres propis del patronat: de la Llar Santa Marta i el seu taller tèxtil, que amb el temps esdevindrà la Residència Vilana, i de la Casa de Família Nostra Senyora de Lourdes. Gràcies al tractament arxivístic realitzat al fons de la Junta Provincial del Patronat de Protecció de la Dona a Barcelona es facilita el dret d’accés als investigadors que vulguin estudiar un organisme clau per conèixer la repressió social, política, laboral i sexual que van patir les dones menors d’edat durant l’etapa del règim fran- quista i l’època de la Transició a la província de Barce- lona. Aquest dret d’accés garanteix, no obstant això, la protecció de la memòria i l’honor de les dones menors d’edat que van estar tutelades per l’organisme a través de la identificació d’aquells documents que contenen dades personals especialment sensibles. Roger Cunties Farràs 3) Fotografia de la manifestació pro-amnistia pels delictes de la dona celebrada a Barcelona. (12-1977). Autora Pilar Aymerich. CAT ANC1-993 / Fons Pilar Aymerich 13 1. REAL DECRETO, de 11 de julio de 1902, sobre la creación de un Patronato encargado de ayudar á la represión de la “Trata de blancas”. GAZETA DE MADRID, núm 194, de 13 de julio de 1902, p. 199. 2. DECRETO, de 11 de septiembre de 1931, de creación del Patronato de Protección a la Mujer, GAZETA DE MADRID, núm. 255, de 12 de septiembre de 1931, p. 1179-1781. 3. DECRETO, de 25 de junio de 1935, de disolución del Patro- nato de Protección a la Mujer y asignado sus funciones al Consejo Superior de Protección de Menores. GAZETA DE MADRID, núm. 179, de 28 de junio de 1935, p. 2492-2493. 4. DECRETO, de 6 de noviembre de 1941, por el que se organi- za el Patronato de Protección a la Mujer. B.O.E. núm. 324, de 20 de novembre de 1941, p. 9080-9081. 5. LEY, de 20 de diciembre de 1952, sobre organización y fun- ciones del Patronato de Protección a la Mujer. B.O.E. núm. 357, de 22 de diciembre de 1952, p. 6271-6275. 6. REAL DECRETO 1449/1985, de 1 de agosto, por el que se modifica la estructura orgánica básica del Ministerio de Justi- cia. y se suprimen determinados Organismos Autónomos del referido Departamento. B.O.E. núm. 196, de 16 de agosto de 1985, p. 25964–25967. REAL DECRETO 2352/1981, de 18 de septiembre, sobre traspaso de servicios del Estado a la Generalidad de Cataluña en materia de promoción de la mujer (Patronato de Protección a la Mujer). B.O.E. núm. 253, de 22 octubre de 1981, p. 24769. “El Patronato de Protección a la Mujer: la construcción de la mora- lidad pública en España”, Carlos Álvarez Fernández (Universitat del País Basc). “La construcción represora franquista: las mujeres y la infancia co- mo elementos de socialización”, Elena Ràfols Yuste, Maria Verdú Guinot y Neus G. Ràfols. “Entre la legalidad y el castigo: Patronato de protección a la mujer y prostitución en la Murcia del primer franquismo (1939- 1956)”, Carmen Guillén Morente (Universitat de Múrcia). “Para las “mujeres caídas”, las instituciones como cárceles”, Magda Oranich (Vindicación Feminista) “El Patronato, la cárcel de la moral franquista para adolescentes: “Era como la Gestapo””, Maria Zuil, 08/07/2018 (El Confidencial). “Desaparece el Patronato de Protección a la Mujer”, Karmentxu Marín, 30/04/1978 (El País). TROBALLES ALS ARXIUS. LES IMATGES DE RAMON COMELLA A voltes arriben als nostres arxius fons i col·leccions que amaguen històries curioses, emotives i il·lustratives de fets poc documentats. Aquest és el cas d’un petit lot de 10 imatges ingressat recentment a l’Arxiu Nacional de Catalunya. El passat mes de juny, la Filmoteca de Catalunya ens va lliurar un material fotogràfic que havien recollit el setembre de 2016. La Filmoteca entenia que era més adient que aquest material completés els fons i col·leccions que es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya i ens posava en contacte amb el donant. La donació la realitzà el senyor Rodolfo Carretié, fotògraf barceloní que va conèixer a l’autor, el fotògraf Ramon Comella, quan entrà a treballar al laboratori de la Clínica Barraquer per a substituir-lo amb motiu de la seva jubilació. De l’amistat en sorgí la confiança i Co- mella li lliurà aquest material amb certa por, amb la in- dicació que quan ho considerés oportú el fes arribar a una institució per a la seva conservació i difusió. Han passat quasi quaranta anys i ara, després de romandre oblidades i ben guardades, les ha tornat a localitzar quan ordenava el seu propi arxiu. Es tracta de 10 negatius plàstics (nitrats) de fotogra- fies panoràmiques de gran format, presentades ens rot- lles, preses en una única toma i no unides, com altres falses panoràmiques que es feien des d’inicis de la foto- grafia. Per a la seva presa no es va utilitzar un tipus de cà- mera com la Mamut de 1900, sinó una càmera de nega- tiu continu, tipus rodet però de grans dimensions. Seria https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1902/194/A00199-00199.pdf https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1902/194/A00199-00199.pdf https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1931/255/A01779-01781.pdf https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1931/255/A01779-01781.pdf https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1935/179/A02492-02493.pdf https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1935/179/A02492-02493.pdf https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1941/324/A09080-09081.pdf https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1941/324/A09080-09081.pdf https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1952/357/A06271-06275.pdf https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1952/357/A06271-06275.pdf https://www.boe.es/boe/dias/1985/08/16/pdfs/A25964-25969.pdf https://www.boe.es/boe/dias/1985/08/16/pdfs/A25964-25969.pdf https://www.boe.es/boe/dias/1981/10/22/pdfs/A24769-24771.pdf https://www.boe.es/boe/dias/1981/10/22/pdfs/A24769-24771.pdf 14 un tipus de càmera com la Cirkut que aquí presentem. Aquesta càmera anava rodant el negatius sobre uns ei- xos, com la de 35mm però amb la diferència que ho fe- ia per a una única imatge i no per passar d’una a un al- tre. La càmera capturava la imatge panoràmica mitjan- çant un moviment de rotació horitzontal (al llarg d’un eix vertical). Aquests negatius es troben en molt bon estat de con- servació i ja han estan netejats i preparades per a pro- cedir a la seva digitalització, cosa que facilitarà la identificació dels llocs. Es tracta de vistes panoràmiques, no aèries, preses des de punts de certa alçada, de poblacions i llocs, se- gurament del front d’Aragó. Aquesta certesa ve del fet que l’autor va explicar que mai havia sortit de Catalu- nya durant la guerra però que treballava pel general Martín Alonso. Martín Alonso estava al capdavant de la División 83 del Front d’Aragó. A la campanya de Terol participa a la batalla del riu Alfambra (febrer de 1938), on ocupa 20 km2 del territori republicà, entre Concud i Castralvo. Després de la campanya de Terol va prendre Montalbán (març de 1938) i marxà cap al front de Llevant, ocupant Castelló, València i Sagunt. Però qui va fer aquestes imatges? Per què són una petita troballa?. Ramon Comella fou un aficionat a la fotografia barceloní que s’inicià en aquest món als anys trenta i va començar a fer encàrrecs per a la casa Ra- món Dimas. Suposem que va néixer vers 1918 donat que a l’inici de la Guerra Civil Espanyola es trobava fent el Servei Militar fora de Barcelona quan el van in- comunicar i va arribar al front sense saber on anava, quedant llistat al bàndol nacional. Al tenir coneixement que era fotògraf, el general Martín Alonso el va posar a fer tasques fotogràfiques juntament amb Julio Segura, un altre fotògraf que posteriorment va fugir. La seva tasca consistia en fer fotografies de diverses poblaci- ons, utilitzant un maquinari específic de l’exèrcit. Lliu- raven els negatius als soldats i feien còpies per planifi- car posteriors accions bèl·liques. És llavors quan va prendre consciència què a partir d’aquestes imatges, els soldats, en escamots de 8 assaltaven els punts habitats que es localitzaven i executaven a totes les persones que hi trobaven. Aquest fet el deixà molt tocat. Cap al final de la guerra i quan ja baixaven cap a Barcelona, van rebre l’ordre de cremar i destruir tot aquest material fotogràfic, però Comella, jugant-se la vida, en va salvar alguns aprofitant una distracció dels soldats que els vigilaven i se’ls va enrotllar a la cintura, per a guardar-les com a testimoni. Després va amagar aquest material, sempre amb por de que el descobrissin. Acabada la guerra, i ja després de 1943, va tornar a treballar amb Ramon Dimas o Arpí i cap als anys sei- xanta, quan la clínica Barraquer va acabar la seva seu del carrer Muntaner, va entrar a treballar com a cap de fotografia. Realitzà les filmacions d’operacions en 16mm (uns 2.500 metres per any) i també les fotogra- fies (unes 10.000 per any). També va fer de “Traductor de embajadores” o guia per la clínica quan hi havien vi- sites. La valentia de Ramon Comella i la col·laboració de Rodolfo Carretié ens han permès recuperar aquestes imatges però per a la identificació dels diferents llocs demanarem la col·laboració de tots. PROCÉS DE CONSERVACIÓ I SISTEMA D’EM- MAGATZEMATGE DELS NEGATIUS DE SU- PORT DE PLÀSTIC DE GRAN FORMAT Els negatius van arribar enrotllats, individualment, i embolicats amb un full de paper cada un. L’estat de con- servació general era bo, malgrat que ja desprenien una lleugera olor a vinagre, per tant el suport de nitrat de cel·lulosa ja havia començat el procés de descomposició. A nivell de conservació es va fer una neteja mecàni- ca en sec amb una pera d’aire per eliminar les partícu- les que es trobaven sobre la superfície de la pel·lícula. Tres negatius presentaven taques petites de color blan- quinós que eren solubles en aigua i que es van eliminar puntualment, amb l’ajuda d’un hisop i una lleugera aplicació del dissolvent, de manera que les imatges es poguessin visualitzar correctament. Els negatius es podien desenrotllar fàcilment, però ID Mides LLOC 1 19 x 122,5 cm No identificat 2 24 x 125 cm No identificat 3 23,5 x 59 cm No identificat 4 23,5 x 125 cm No identificat 5 23,5 x 100 cm No identificat 6 24 x 83 cm No identificat 7 23,5 x 116 cm No identificat 8 24 x 76,5 cm No identificat 9 24 x 112 cm No identificat 10 24 x 152 cm No identificat 15 no es mantenien plans. Tot i que es van mantenir entre papers secants, fustes i pesos, no es van intentar aplanar per evitar utilitzar humitat, la qual podria augmentar el procés de degradació.1 Per tant, ja que no es mantenien plans i, també, a causa de les seves dimensions, es van emmagatzemar enrotllats (vegeu Fig. 1). Per això, es va elaborar una ànima de cartró de con- servació en forma cilíndrica, amb un diàmetre de 7 cm, adherit amb cinta de lli. En total es van fer 4 cilindres, cada un contenint entre 2 i 3 negatius, que es van col·locar entre dos fulls de paper barrera amb reserva alcalina (vegeu Fig. 2) i, finalment, es van subjectar amb una beta de cotó. Es van col·locar en dues capses de conservació de fotografia horitzontalment. Per evitar que estiguessin un a sobre l’altre es van fer uns motlles amb cartró de conservació amb la forma cilíndrica per poder subjectar els rotlles (vegeu Fig. 3 i 4). Les capses es van col·locar al dipòsit que conté ma- terials fotogràfics en blanc i negre i que es manté a unes condicions ambientals estables, concretament a una temperatura entre 17 i 19°C i a una humitat relativa entre el 25 i 35%, per tal de poder garantir la seva con- servació al llarg del temps. Marta Dot Soldevila Imma Navarro Molleví Fig. 1 Procés d’enrotllar els negatius amb una ànima de cartró de conservació. S’aprecia la llargada dels negatius. Fig. 2 Negatiu entre fulls de paper barrera amb reserva alcali- Fig. 3 Capsa de conservació amb els motlles de car tró de con- servació del primer rotlle. Fig. 4 Capsa de conservació amb el segon rotlle sostingut pels motlles de cartró de conservació. 1. Pavão, Luis. Conservación de Colecciones de Foto- grafía. Granada : Junta de Andalucía, Consejería de Cultura : Comares, 2001, p. 112. Cuadernos técnicos (Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico); 5. ISBN 8482661744. 16 L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA, 20 ANYS DIGITALITZANT DOCUMENTACIÓ L’any 1998 van començar a l’Arxiu Nacional de Catalunya les primeres campanyes de digitalització dels fons documentals que custodiava la institució. Fins a aquell moment, s’havien realitzat algunes reproducci- ons en microfilm, contactes fotogràfics, diapositives i duplicats en 35 mm; però amb la incorporació del pro- cés de digitalització com a part integrant del tractament arxivístic, s’aconseguia un valor afegit de les còpies que anava més enllà de facilitar puntualment la simple consulta dels documents reproduïts. Amb la digitalització les còpies van deixar de ser en blanc i negre i van passar a ser en color, també s’acon- seguia preservar la fidelitat al document original i, com a novetat, les reproduccions digitals es podien ampliar i permetien veure en el monitor de l’ordinador el contin- gut del document amb més precisió. Un altre avantatge que oferien els fitxers digitals era que ni la freqüència d’ús ni les re-còpies no malmetien la qualitat de la re- producció, i també facilitaven l’accés múltiple, simulta- ni i remot als documents. És a dir, amb els fitxers digi- tals es plantejava un nou ús de les còpies i s’oferia als usuaris noves formes d’accedir a la documentació, al- hora que es plantejaven també incògnites i s’avançaven problemes incipients de la preservació digital. Gràcies als plans anuals de digitalització, que respo- nen a la política activa de reproducció per part del cen- tre, s’ha afavorit, d’una banda, la conservació preventi- va de la documentació, i d’una altra, la difusió i comu- nicació del patrimoni gestionat. Ara, a les acaballes de l’any 2018 és el moment de fer un repàs i mostrar les dades de com han evolucionat els sistemes de reproducció de documentació, els su- ports i formats de les còpies, el volum de documentació digitalitzada, així com el número d’unitats documentals consultables a través d’Arxius en línia. El volum de digitalitzacions que gestionem actual- ment és: Primers formats i sistema d’emmagatzematge de les imatges digitals Els primers originals escollits per ser digitalitzats van ser negatius flexibles i plaques de vidre dels fons Brangulí (fotògrafs) i Gabriel Casas i Galobardes, foto- grafies que per les característiques del suport original no podien consultar-se a Sala d’acord a la normativa in- terna del centre i que, per contra, tenien una important demanda per part dels usuaris atenent a la valuosa in- formació que aportaven de temàtica diversa; es poden trobar imatges que fan referència a esports, societat, cultura, fets polítics i personalitats, així com imatges Rotlle de microfilm de 35 mm Realització d’ampliacions fotogràfiques ANC1-151-N-8 ANC1-398-T-5732 http://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/ArxiusEnLinia/ icòniques de la Segona República, de la Guerra Civil, o fotografia industrial, entre d’altres temes. Així doncs, gràcies a la campanya de digitalització d’una part d’a- quests fons, la imatge digital permetia, d’una banda, millorar la descripció de les fotografies, ja que amb la imatge digitalitzada els tècnics encarregats de realitzar la descripció documental podien veure amb millor pre- cisió el contingut representat; i d’una altra banda, es permetia donar accés a un material que fins aleshores no era accessible a l’usuari si no existien còpies en pa- per. Altrament també va suposar un canvi innovador en el servei de reproduccions que oferia el centre als usua- ris atès que facilitava poder lliurar els fitxers digitals als usuaris interessats, d’acord a les taxes establertes, convertint els documents d’arxiu en un actiu important com a material en la transformació digital de la indús- tria editorial. Aquelles primeres reproduccions digitals es van rea- litzar d’acord als estàndards establerts a finals de la dè- cada dels anys 90 i principis del 2000. La captura es va dur a terme amb un escàner i el format escollit va ser el PCD. En aquell moment el mercat oferia aquest tipus de fitxer per poder emmagatzemar les imatges digitals en l’anomenat PCD Photo CD, format propietari de Kodak que permetia copiar en 1 CD fins a 100 imatges digitals indexades amb número de pista i en diferents resolucions. La digitalització de les fotografies dels fons Bran- gulí (Fotògrafs) i Gabriel Casas i Galobardes es va materialitzar en més de 300 CD’s màster, 300 CD’s de consulta i 300 CD’s de seguretat en format PCD, còpies que necessitaven destinar un considerable espai físic